Història de lA PROVÍNCIA CARTOIXANA DE CATALUNYA
Inicis
Quan l’any 1084 Bru de Colònia es retira amb sis companys al desert de Chartreuse va fixar amb la seva vida un nou model de vida eremítica en comunitat. La difusió del seu exemple va ser inicialment lenta, i no és fins que el cinquè prior de Cahrtreuse redacta les Consuetudines (1127) i es reuneix el primer Capítol General de l’Orde cartoixà, l’any 1140, quan es pot dir que l’Orde neix oficialment. A partir d’aquest moment comença l’expansió cartoixana, que comptava amb sis cases l’any 1142, incloent-hi la Grand Chartreuse. Però serà després que el papa Alexandre III el 1164, confirmés i ratifiqués definitivament l’Orde, quan la fundació de noves cartoixes serà notòria i constant.
L’assentament de la Cartoixa a Catalunya data de l’any 1194, moment en què PereI rei d’Aragó i comte de Barcelona va cedir a l’Orde cartoixà un territori a la serra del Montsant amb l’objectiu que contribuís a repoblar aquelles terres, tot just arrabassades als sarraïns, i les cristianitzessin. Escaladei va ser la primera fundació a la península ibèrica, amb monjos que provenien de Provença, territori amb senyoria reial. La casa d’Escaladei va participar activament en la fundació de nombroses cartoixes, la primera d’elles la de Sant Pol de Mar.
L’expansió cartoixana pel territori peninsular fou ràpida, al igual que també ho era a la resta d’Europa. Aquest fet motivà que, a partir del Capítol General de 1301, l’Orde Cartoixà s’organitzés territorialment en “províncies” a efectes d’un millor control administratiu i religiós per part del Capítol General, màxim organisme de govern de l’Orde i de totes les comunitats cartoixanes. Inicialment es crearen cinc províncies que anaren augmentant fins arribar a dinou.
Creació de la Província de Catalunya
L’any 1301 només existien als territoris de l’antiga Corona d’Aragó les cartoixes d’Escaladei, Sant Pol de Mar i Porta Coeli, raó per la qual s’integraren a la “Província de Provença”. El 1346 aquestes cartoixes i la recent creada de Sant Jaume de Vallparadís (1345) s’integraren a la Província d’Aquitània. La suma posterior de dos noves cases, Valldecrist (1385) i El Paular (1390) portà a la creació de la Província Cartoixana de Catalunya, l’any 1393.
Des d’aquest moment, la província catalana va integrar els ermitoris cartoixans situats als territoris de l’antiga Corona d’Aragó (Aragó, Catalunya, Mallorca i València) així com també, tot i que temporalment, les cartoixes castellanes de El Paular (de 1393 a 1442) i Miraflores (de 1441 a 1442) i les portugueses d’Évora i Lisboa (de 1587 a 1611), fundades totes elles per monjos procedents de la cartoixa d’Escaladei o de cartoixes filles d’aquesta.
L’any 1442 es va constituir la Província de Castella amb les cases de El Paular i Miraflores. A partir d’aquest moment, les noves fundacions castellanes i andaluses es van integrar en ella a mida que s’anaven fundant.
Al llarg del temps van formar part de la Província Catalunya 18 cartoixes situades al territori peninsular. Per ordre d’antiguitat són:
Santa Maria d’Escaladei, fundada l’any 1194, Sant Pol de Mar (1269), Santa Maria de Porta Coeli (1272), Sant Jaume de Vallparadís (1345), Valldecrist (1385), Santa Maria del Paular (1390), Jesús Natzarè de Valldemossa, (1399), Santa Maria de Montalegre (1415), Santa María de Miraflores (1441), L’Annunciata de Porta Coeli (1442), Nuestra Señora de las Fuentes (1507), Nuestra Señora de Aula Dei (1563), Ara Coeli (1568), Ara Christi (1585), Escala Coeli (1587), Vale da Misericórdia (1594), Inmaculada Concepción (1634) i Via Coeli i sant Josep (1639).
La Congregació de les Cartoixes Espanyoles
La Província Catalana va estar vigent fins el 1785, any en què les cartoixes espanyoles van decidir separar-se de la Gran Cartoixa, tot creant la Congregació de les Cartoixes Espanyoles, independent de la Casa mare. La separació a petició reial va ser confirmada per butlla expedida pel papa Pius VI. Les lleis desamortitzadores van suposar l’abandonament de les cartoixes espanyoles, fet que va portar a l’extinció oficial de la Congregació l’any 1867.
Edat moderna i contemporània
Els darrers anys del segle XVIII i el inicis del XIX foren nefastos per a l’Orde, havent de reduir les dinou províncies del moment de màxim esplendor a tres: Espanya, França i Itàlia.
Les lleis desamortitzadores decretades, principalment la de Mendizábal (1836-1837), donaren com a resultat la desaparició de la vida monàstica espanyola amb l’exclaustració dels monjos i la venda dels monestirs i llurs propietats a particulars. Repartides per les terres peninsulars es troben les ruïnes d’antigues i florents cartoixes, testimonis muts de la ignomínia especulativa dels poderosos del moment. Aquets ermitoris cartoixans allotjaren a centenars de monjos que reposen enterrats de forma anònima en els seus claustres i tingueren un paper destacat en la història, la cultura i l’espiritualitat del seu temps.
Dels 18 ermitoris cartoixans de l’antiga Província Cartoixana de Catalunya resten habitats per monjos cartoixans les cartoixes de Santa Maria de Porta Coeli (Serra, València), Santa Maria de Montalegre (Tiana, Barcelona) i Santa María de Miraflores (Burgos).
A aquestes tres cartoixes masculines cal afegir la cartoixa de Santa Maria de Benifassà (Castelló de la Plana) la primera i única cartoixa femenina d’Espanya, fundada en 1967.
