Les cartoixes de la provincia de Catalunya

(el Priorat, Catalunya)

1194-1835.

Ubicada al terme municipal de la Morera del Montsant (Priorat), la cartoixa d’Escaladei (Scala Dei) va ser fundada el 1194 pel rei Alfons II d’Aragó. Amb la finalitat de colonitzar el territori conquerit als musulmans, el rei oferí a l’Orde Cartoixà una àmplia contrada a la serra de Montsant per tal que s’instal·lessin monjos procedents del territori reial de Provença. Gràcies a la protecció reial dels monarques successius i de les abundants donacions que van rebre, es va convertir en la més rica de Catalunya i en una de les més poderoses de la península.

L’eficaç gestió del seu gran patrimoni, que donà nom a la comarca del Priorat, va servir per ampliar i millorar el monestir i iniciar la fundació de noves cartoixes per tota la península, raó per la qual és considerada com la casa-mare peninsular, recolzant les noves fundacions tan espiritual com econòmicament. Va participar activament en la fundació de les cartoixes de Sant Pol, Porta Coeli, Valldecrist, Nuestra Señora de las Fuentes, Aula Dei, Mirafllores i El Paular.

L’exclaustració de 1835 va significar la fi d’un passat d’esplendor cultural i espiritual. A la darreria del segle XX, les ruïnes d’Escaladei passaren a la Generalitat de Catalunya per donació de llurs propietaris. Avui, després del condicionament i restauració de bona part del conjunt, és un espai visitable.

(Maresme, Catalunya)

1269-1433.

Situada al poble costaner de Sant Pol de Mar o de Maresme (Barcelona), va ser fundada el 1270 per Guillem de Montgrí, que lliurà l’any 1270 a l’Orde de la Cartoixa un antic cenobi, ocupat inicialment per benedictins i posteriorment per monjos del monestir de Sant Honorat de Lerins. Aquell any, cartoixans provinents d’Escaladei van prendre possessió de tots els seus drets i jurisdicció.

Durant l’etapa inicial cartoixana, els béns de la casa s’ampliaren amb donacions dels vescomtes de Cabrera. En època de Martí I l’Humà, l’ermitori cartoixà va gaudir de protecció reial i esdevingué un centre promotor de la cultura librària, amb un important scriptòrium que va proveir de llibres a altres cartoixes de la Corona d’Aragó i a la reial casa.

Les dificultats d’adequació física als edificis preexistents i d’aïllament territorial de les cartoixes de Terrassa i Sant Pol, necessari per a aconseguir la soledat i el silenci que comporta la vida dels monjos cartoixans, van portar a la fusió de les dues comunitats i el seu trasllat a la nova cartoixa de Santa Maria de Montalegre, a Tiana. La fusió va ser confirmada pel papa Benet XIII l’any 1415, però no va ser fins el 1434, quan les obres de Montalegre ja estaven molt avançades, que els cartoixans de Sant Pol de Mar van vendre la casa de Sant Pol i llurs possessions, i l’abandonaren definitivament el 17 de maig del 1435 per iniciar una nova etapa de la seva vida religiosa a la nova cartoixa.

(Serra, Comunitat Valenciana)

1272-1835 i 1944 – actualitat

Situada al terme municipal de Serra de Porta Coeli, al peu de la Serra de Nàquera, a la comarca del Camp de Túria i a pocs kilòmetres de València, va ser fundada pel bisbe de València, el dominic fra Andrés Albalat el 1272, uns anys després de conquerit el regne musulmà de València.

Els primers cartoixans provenien d’Escaladei i iniciaren la seva estada en unes construccions modestes, fins que l’any 1385 començaren les obres de construcció de l’actual cartoixa impulsades per nombroses donacions de benefactors de la casa. Aquests llegats i la protecció reial dels monarques aragonesos van fer que les obres avancessin a gran velocitat, arribant a ser un dels conjunts cartoixans més esplendorosos. El seu destacat poder econòmic facilità la realització de grans millores i feu que prengués part activa en la fundació dels monestirs d’Ara Christi i Via Coeli, així com dels de Valldemossa, Valldecristo i Las Cuevas.

Patí els efectes de les lleis desamortitzadores del segle XIX i el 1835 va ser abandonat per la comunitat. En acabar la Guerra Civil espanyola el 1939 va ser utilitzada com a camp de concentració i posteriorment, el 1944, una comunitat de cartoixans provinent de Miraflores van tornar la vida religiosa a l’ermitori cartoixà.

El conjunt edificat pertany a la Diputació de València i actualment és una de les tres cartoixes  habitades per cartoixans a Espanya.

(Terrassa, Catalunya)

1345 a 1415 

Vallparadís fou una fundació de Blanca de Centelles, senyora de Terrassa, que a la mort del seu únic fill va fer donació del seu castell amb tots els drets jurisdiccionals als cartoixans d’Escaladei i de Sant Pol del Maresme per a fundar-hi una nova cartoixa, cosa que es va fer efectiva, tot i que de manera precària, l’any 1345. La casa va ser dedicada a Sant Jaume.

La primera comunitat provinent d’Escaladei es composà pel prior i dotze monjos, si bé, posteriorment, va ser sempre reduïda a dos o tres monjos i dos o tres germans més, amb un total de vuit o nou persones inclosos els familiars. En total s’han documentat uns 12 priors, essent l’últim Domènech de Bonafè (1412-1413).

Vallparadís va tenir una vida precària. La proximitat de la ciutat de Terrassa i la manca d’espai i d’aïllament del món dificultava la vida eremítica dels cartoixans, que no podien assolir el seu ideal de solitud i silenci contemplatius. Per aquesta raó, d’acord amb l’Orde Cartoixà, Domènec de Bonafè va proposar a la cartoixa de Sant Pol de Mar, amb problemes similars, fusionar-se amb Vallparadís i construir una nova cartoixa.

El 1414 Domènec de Bonafè vengué Vallparadís a l’Orde Carmelitana i va adquirir un antic priorat de monges canongesses agustinianes situat a la part alta de la vall de Montalegre, a Sant Fost. Confirmada la fusió pel papa Benet XIII l’any 1415, la comunitat terrassenca, amb les despulles de Blanca de Centelles, es traslladà de manera provisional a l’antic priorat, tot iniciant seguidament la construcció del nou ermitori cartoixà.

(Castelló, Comunitat Valenciana)

1385 a 1835

Ubicada al terme municipal d’Altura (Castelló de la Plana), fou fundada a instancies del rei Martí I l’Humà, i a tal efecte es trià un agradable terreny, molt fèrtil i amb abundant aigua, al costat de Segorbe, on els monjos s’instal·laren el 23 de maig de 1385 al emparament de les cartoixes de Porta Coeli i Escaladei. Valldecrist fou una de les cartoixes més destacades i riques, essent la residència de dom Bonifaci Ferrer, el primer cartoixà de la Província de Catalunya que accedí al càrrec suprem de l’Orde (1402-1410). De Valldecrist sorgí la iniciativa de fundar l’any 1559 la primera cartoixa en terres americanes, però el rei Felip II no donà el seu consentiment.

L’any 1785 les cartoixes espanyoles s’independitzen de la casa mare, la Gran Cartoixa, i formen la Congregació Nacional de Cartoixes d’Espanya. Valldecrist es convertí en la seu de l’Organisme Suprem de la Congregació.

Les lleis desamortitzadores del segle XIX acabaren amb un ric passat d’esplendor cultural i espiritual.

(Rascafria, Comunitat de Madrid)

1390-1835

La cartoixa de Santa Maria del Paular va ser fundada el 29 d’agost de 1390 per la donació que feren el rei Joan I de Castella i l’arquebisbe de Toledo al procurador d’Escaladei dom Lope Martínez, que actuava en nom de l’Orde Cartoixà, dels palaus reials del Poblar i de l’ermita de de Santa Maria, situada al mateix lloc.

Ubicada a la vall del Lozoya, a Rascafría, va ser la primera cartoixa en terres castellanes i va significar per a les cartoixes de Castella el que fou Escaladei per a la corona d’Aragó. El Paular va fundar o intervenir significativament en la fundació de Santa María de las Cuevas de Sevilla (1400) y en las cartoixes d’Aniago (1441), Miraflores (1442) i Granada (1515). Va ser una de les cartoixes més poderoses econòmicament de l’Ordefins el punt que va pagar la construcció de la cartoixa de Granada.

Les obres del Paular iniciades el 1390 van concloure el 1442 sota el regnat de Joan II. Posteriorment, durant el regnat dels Reis Catòlics, va ser totalment remodelada per l’arquitecte Joan de Guas. Nombroses obres artístiques de diferents èpoques i estils guarneixen el conjunt.

La cartoixa va pertànyer a la Província Cartoixana de Catalunya des de la seva fundació fins a la creació de la Província de Castella el 1442. Suprimides les províncies cartoixanes, el  primer capítol general de la Congregació Nacional de les Cartoixes Españoles (1789) va tenir com a seu El Paular. El 1835, obligats per les lleis desamortitzadores de Mendizábal, els cartoixans abandonen El Paular. Venuda per l’Estat a mans privades, és comprada posteriorment per l’Estat i, després de diferents usos, lliurada  el 1948 en usdefruit  a l’Orde Benedictina.

(Valldemossa, Mallorca)

1399 a 1835

La cartoixa de Valldemossa, situada a la serra mallorquina de Tramuntana, va ser fundada pel rei Martí I l’Humà a instancies dels cartoixans de Porta Coeli, que volien establir una cartoixa a les Illes Balears. El 15 de juny de 1399 el rei cedí el seu alcàsser i altres propietats als monjos de sant Bru per tal que l’adeqüessin com a cartoixa. Gràcies a les aportacions reials i donacions de particulars i benefactors, Valldemossa gaudí de nombroses rendes i àmplies propietats.

A principis del segle XVIII, la comunitat decideix construir una nova cartoixa per tal de substituir  les edificacions antigues, hereves del palau reial, per unes altres adequades a la normativa de l’Orde. En aquest moment es construïren principalment les noves cel·les, la sala capitular i l’església, però el projecte no es va poder completar. Els monjos van haver d’abandonar l’erm cartoixà amb motiu de les lleis desamortitzadores del segle XIX, i les edificacions van passar a mans privades que les van adaptar a les seves necessitats i gust.

Valldemossa és famosa per haver estat residència temporal de personatges com Chopin i George Sand, Jovellanos, Rubén Dario, Unamuno, Azorín, Rusiñol, etc. Actualment una part de les seves edificacions es troben obertes al turisme.

(Tiana, Catalunya)

1415-1835 i 1867 – actualitat

Fundada el 1415 per iniciativa de l’Orde Cartoixà al terme municipal de Tiana, és fruit de la fusió i el trasllat de les comunitats de Vallparadís i de Sant Pol de Mar. Per aquest motiu va conservar tots els seus drets i patrimonis, i heretà els seus arxius que donaren historia a la nova cartoixa. Els superiors de l’Orde van iniciar l’estudi del projecte a l’any 1410 i el papa Benet XIII (el papa Luna) signà i aprovà, el 24 de setembre de 1415, mitjançant una butlla, la fusió de les dues comunitats.

El lloc escollit per a la construcció del nou ermitori cartoixà va ser un territori relativament proper a Barcelona. El 16 de febrer de 1415 es va signar el contracte de compra de l’ermita de la Mare de Déu de Montalegre i del l’antic priorat abandonat de monges canongesses agustinianes, amb les edificacions annexes i l’ampli territori que l’envoltava. La comunitat de Vallparadís s’instal·là immediatament a l’antic priorat (actual conreria) de manera provisional, i la de Sant Pol ho pogué fer l’any 1434 a Montalegre, amb les obres molt avançades. Amb les vendes de Sant Pol i Vallparadís i diverses donacions es van poder finançar les obres, impulsades per Juan d’Enea, germà convers de la cartoixa de Porta Coeli i gran administrador. Les obres finalitzaren el 1463 amb la realització de l’església i dels espais comuns al voltant del claustre petit. També es bastiren dues torres de defensa i una discreta però efectiva muralla que fortificava la cartoixa. Al segle XVII s’edifica un nou gran claustre i al segle XVIII es fan noves ampliacions. La cartoixa de Montalegre és model paradigmàtic d’arquitectura cartoixana.

Entre el anys 1434 i 1550, la cartoixa regentava les quatre parròquies vallesanes que formaven la baronia de Mogoda: Santa Perpètua, Sant Fost, Cabanyes i Martorelles. La llei de desamortització de 1835 obligà a la comunitat a abandonar la cartoixa i la conreria, que van passar a mans privades. L’any 1867, la Gran Cartoixa va comprar de nou el monestir amb alguns terrenys al voltant amb la finalitat de restaurar els seus edificis, però no fou fins al 1899 quan una nova comunitat s’instal·la de nou al monestir. Entre 1936 i 1939, i a causa de la Guerra Civil, Montalegre és abandonada per la comunitat, i sis cartoixans assassinats pels revolucionaris. Part dels edificis seran convertits en hospital antituberculós i posteriorment en hospital de guerra. El 1939 torna de nou la vida cartoixana. Montalegre és l’única cartoixa amb comunitat a Catalunya.

(Burgos, Castella i Lleó)

1441-1835 i 1880-actualitat

Joan II de Castella va donar el 1441 a l’Orde Cartoixà un petit palau que havia construït el seu pare, proper a Burgos, per tal de que s’edifiqués en ell una nova cartoixa. La donació va tenir el consentiment del Reverend pare general i dels priors d’Escaladei i del Paular, que aportaren els monjos per a formar la primera comunitat.

El 1452, un incendi destruí pràcticament aquell palau reconvertit en cartoixa. L’any següent s’iniciaren les obres del conjunt monàstic, dissenyat per Joan de Colònia, que es va acabar sota el patronatge d’Isabel la Catòlica, amb una gran riquesa artística, singularment a l’església.

Durant el segle XIX la comunitat patí diverses exclaustracions, havent-se de refugiar els monjos principalment a França. Durant aquest temps i fins el 1880, en què hi van tornar els cartoixans, la cartoixa va ser custodiada pel bisbat de Burgos amb una petita comunitat. Avui dia Miraflores és una cartoixa activa.

La cartoixa de Miraflores va pertànyer a la Província Cartoixana de Catalunya un any, des de la seva fundació el 1441 fins a la creació de la Província Cartoixana de Castella el 1442, moment en què es va incorporar a la província castellana, junt a la cartoixa del Paular.

(València, Comunitat Valenciana)

1442-1445

Cartoixa de vida molt breu que fou fundada el 1442 a instàncies del ric mercader Jaume Perfeta, molt a prop de València. Aquesta va ser la vuitena fundació de la Província de Catalunya. Juan d’Enea, el gran impulsor de Montalegre, intercedí perquè Porta Coeli es fes càrrec i proveís de monjos la nova cartoixa. Però la manca de béns materials i rendes, a més de les freqüents riuades i la proximitat d’una gran ciutat, van dificultar el necessari ambient de solitud i silenci dels monjos. Per aquests motius es va tancar l’any 1445, tres anys després de la seva fundació.

(Osca, Aragó)

1507-1563 i 1589-1835

També coneguda com la cartoixa dels Monegros, situada al terme municipal de Sariñena, prop de Lanaja. Fou fundada pels comtes de Sástago, Beatriz de Luna i Blasco de Aragón, que volien construir una cartoixa prop de l’ermita de la Mare de Déu de las Fuentes. El 1506 es van adquirir els terrenys i els cartoixans s’instal·laren l’11 de febrer de 1507, però les dolentes condicions del seu emplaçament i l’extrema pobresa en què vivia la comunitat, van provocar l’edificació d’una nova cartoixa a pocs quilometres de Saragossa, batejada com Aula Dei, a la qual es traslladaren a l’any 1563.

El 1565 l’antiga casa va ser venuda als carmelites, però els cartoixans van haver de recuperar i tornar al monestir l’any 1589 per poder fer-se càrrec d’una herència lligada a la fundació. Les condicions geogràfiques difícils i les grans dificultats econòmiques perduraren, i no seria fins a la segona meitat del segle XVII que tingueren els recursos necessaris per a viure austera però dignament. La millor situació econòmica permeté que el 1717 s’iniciés la construcció d’una nova cartoixa situada en un terreny proper amb millors condicions geogràfiques que l’anterior.   Entre 1745 i 1777 es bastí la major part de les edificacions del nou ermitori cartoixà, essent beneïda l’església aquest darrer any.

La cartoixa patí els efectes de la Guerra de la Independència i el 1835, amb les lleis desamortitzadores, fou definitivament abandonada i passà a mans privades que l’utilitzaren com a balneari, caserna militar durant la Guerra Civil de 1936-1939 i finca ramadera. La cartoixa esta declarada Conjunt Històric-Artístic.

(Saragossa, Aragó)

1563-1835 i 1901-2011

La història d’aquesta cartoixa es va iniciar el 1563, quan una comunitat de nou cartoixans provinent de Las Fuentes es va instal·lar a la “Torre de don Juan de Alagón”, a pocs quilometres de Saragossa.

El personatge cabdal de la fundació va ser l’arquebisbe de Saragossa, Hernando de Aragón, net del rei Ferran el Catòlic, que es va comprometre a construir una gran i sumptuosa cartoixa i convertir-la en la més rica d’Aragó. La seva construcció va durar 10 anys, col·locant-se la primera pedra el 29 de febrer de 1564.

A banda de millorar el conjunt edificat i enriquir artísticament l’església, la comunitat va ajudar a la cartoixa de Nuestra Señora de las Fuentes, i participà activament en la fundació de la cartoixa de la Immaculada Concepció. Com en el cas de tots els monestirs espanyols, la seva vida finalitzà el 1835 amb la llei de desamortització de Mendizábal. El 1903, els cartoixans procedents de Vallbona i d’altres cartoixes franceses, retornaren a Aula Dei en qualitat d’arrendataris, iniciant la rehabilitació del conjunt.

La gran importància de les pintures de Goya que ornen l’església va obligar a habilitar l’any 1998 fer un passadís per a l’accés del públic per a veure-les. Aquest fet trastocà la vida de la comunitat i el 2011 es tanca la cartoixa. Els monjos que quedaven es traslladaren a la de Porta Coeli (València) i l’any següent el monestir passà a ser habitat per la comunitat Chemin Neuf, que l’ha convertit en un centre internacional de formació cristiana per a famílies, adults i joves.

(Lleida, Catalunya)

1568-1596

La cartoixa d’Ara Coeli neix de la voluntat del prior d’Escaladei de fundar una casa-estudi per a la formació dels cartoixans, vinculada a l’Estudi General de Lleida (Antiga Universitat de Lleida, 1287-1717).

Enviat pel prior, el cartoixà Pere Berenguer va triar com a seu de la nova casa una antiga canònica agustiniana depenent de sant Ruf d’Avinyó, fundada el 1152 i abandonada el 1418. Situat a uns dos kilòmetres de Lleida, el conjunt edificat va quedar inacabat i va passar al bisbat de Lleida que el tenia sense ús.

Una petita comunitat de cartoixans d’Escaladei s’instal·la en el vell priorat l’any 1568, l’adequa mínimament i pocs anys després, cap el 1590, es trasllada a l’antic santuari de la Mare de Déu de Butsènit (Segrià), que havia funcionat com a tal des de l’any 1347. El 1596, l’Orde cartoixana tanca per motius econòmics l’efímera i fallida cartoixa lleidatana.

Del primer assentament dels cartoixans es conserven únicament les restes ruïnoses de l’església canonical inacabada. Pel que fa a la segona seu d’Ara Coeli al santuari marià, la Guerra dels Segadors l’afectà greument i va ser reedificat el 1649. Des de 1950 té us parroquial.

(El Puig, Comunitat Valenciana)

1585-1835

Cartoixa emplaçada ben a prop de València i al costat del poble del Puig, fundada arran del testament que el 1582 va atorgar Elena Roig, vídua del cavaller valencià Gaspar Artés, on entre d’altres coses donava a la cartoixa de Valldecrist (Altura) una alqueria a prop del Puig, anomenada de mossèn Roig, per a l’edificació d’una cartoixa

El 1585, els cartoixans procedents de Valldecrist prenen possessió de la nova propietat i comença una etapa plena de dificultats deguda a la precarietat econòmica i de les edificacions. La construcció del nou cenobi es va basar en el traçat de la cartoixa d’Auladei, però les obres no van començar fins el 1621. L’obra es va fer lentament i es va donar per finalitzada a la segona meitat del segle XVII.

La primera alteració de la vida cartoixana va tenir lloc durant la invasió francesa de 1808-1814, seguint amb la del Trienni Liberal i la última amb la desamortització de Mendizábal el 1835, que provocà la marxa definitiva dels cartoixans. El conjunt cartoixà passà a mans privades i en la actualitat es destina a activitats derivades de l’hostaleria i turisme.

(Évora, Portugal)

1587-1834 i 1960- 2011

Situada a un quilòmetre i mig de la ciutat d’Évora va ser la primera cartoixa a Portugal. Fundada el 8 de desembre de 1587 per l’arquebisbe d’Évora D. Teotónio de Braganza, la primera comunitat va estar formada per monjos provinents de la cartoixa d’Escaladei. Va formar part de la Província Cartoixana de Catalunya des de la fundació fins l’any 1611.

El conjunt arquitectònic és de grans dimensions, l’església té una gran façana renaixentista de marbre i les cel·les se situen al voltant d’un claustre de 98 metres per corredor, el més gran de Portugal. Juntament amb renaixentista, conviuen els estils manierista i barroc, principalment.

La comunitat va haver d’abandonar la pau de la cartoixa per les disposicions desamortitzadores de 1834. La desamortització va fer que es perdessin gran quantitat de pintures i la seva biblioteca. El seu darrer propietari va cedir la cartoixa a l’Odre Cartoixà l’any 1960 perquè s’establís una comunitat cartoixana, que ha estat present fins l’any 2011, quan es va tancar oficialment.

(Laveiras, Portugal)

1594-1834   

Cartoixa situada a Laveiras, prop de Lisboa. L’any 1594 l’Orde Cartoixà va rebre l’herència de Simôa Godinha, casada amb Lluis Almeida, d’una propietat a Laveiras per fundar un cartoixa. La primera comunitat cartoixana de la nova cartoixa portuguesa provenia d’Escaladei i des del seu inici la cartoixa va pertànyer a la Província de Catalunya, fins a l’any 1611.

La construcció del nou ermitori cartoixà es perllongà fins el 1736. El terratrèmol de 1755 fa malbé l’església, que és reconstruïda segons projecte realitzat per Carlos Mardel. En 1823, per la llei de 24 d’octubre, l’Orde de la Cartoixa fou reduïda a una casa a Portugal. Va continuar Évora i es va suprimir la cartoixa de Laveiras. En l’actualitat és propietat del Ministeri de Justícia portuguès.

(Saragossa, Aragó)

1634 -1835

Situada als afores de Saragossa i actualment dins del nucli del barri de la “Cartuja Baja”, la fundació de la cartoixa de la Immaculada Concepció es va efectuar l’any 1634 i es deu a Alonso de Funes i Villalpando, noble cavaller saragossà, i a la seva esposa Jerónima Zaporta.

Els cartoixans van escollir per a la nova cartoixa un emplaçament prop d’Alcañiz anomenat “Torre de los Martucos”, on s’instal·laren el 8 de maig de 1639. Degut a la presencia de tropes franceses durant la Guerra de Secessió (1640-1652), van haver d’abandonar l’indret i el 27 de juliol de 1643 s’instal·laren definitivament a la “Torre de las Vacas”, prop de Saragossa. La construcció de la cartoixa s’inicià l’any 1651 i les obres van durar fins mitjans del segle XVIII.

L’economia sanejada d’aquesta cartoixa, l’adquisició de béns i propietats, i els beneficis de les rendes i censos van permetre la construcció d’un monestir molt ampli, amb 37 cel·les, que es va anar millorant amb els anys. També va permetre ajudar econòmicament a la cartoixa de Nuestra Senyora de las Fuentes.

Durant l’ocupació de les tropes napoleòniques, la cartoixa de la Concepció va ser quarter general del mariscal Junot durant els setges de Saragossa. La desamortització de Mendizábal de 1835-36 va suposar l’expulsió de la comunitat cartoixana i la venda de la cartoixa a particulars. A partir de la exclaustració dels monjos, la cartoixa es va transformant en nucli urbà, i en l’actualitat s’integra en el barri saragossà de la Cartuja Baja, on alguns dels seus edificis es fan servir com habitatges particulars.

Declarada Conjunt d’Interès Cultural el 1982, en l’actualitat el Govern d’Aragó realitza obres de conservació i restauració.

(Oriola, Comunitat Valenciana)

1639-1681

La cartoixa de Via Coeli (Viaceli) i Sant Josep va ser fundada per iniciativa de Tomás Pedrós, veí d’Orihuela, que el 1639 donà els seus béns a la cartoixa de Porta Coeli amb la condició de que construís una nova cartoixa.

En un primer moment, els cartoixans s’instal·laren a l’ermita de Sant Cristóbal, prop d’Oriola, per traslladar-se poc després, el 1641, a l’antic convent de Sant Genís, que havia estat ocupat pels frares mercedaris. El convent, situat prop del mar i allunyat de la ciutat, per les seves dimensions i espai territorial a la plana era un lloc apropiat per la vida contemplativa, fèrtil i d’aigua abundant. Immediatament va ser reformat pels cartoixans per tal d’adequar-lo a les peculiaritats de la vida cartoixana. L’estada dels cartoixans a Sant Genís va ser curta a causa de diversos problemes i de l’epidèmia de pesta de 1648 que va assolar la zona. La comunitat, el 1654, es trasllada a una granja situada prop de la torre de Masquefa, a l’horta oriolana. Dos anys després, el 1656, els cartoixans retornen a Sant Genís a causa de que la nova ubicació resultava malsana, però les incursions dels pirates obliga a la comunitat a traslladar-se de nou a la torre de Masquefa. Després de tants canvis, l’Orde cartoixà obliga la comunitat a establir-se de nou a Sant Genís i a no abandonar-lo sense el seu permís. Després de quaranta anys de vida, la cartoixa de Viaceli i Sant Josep és tancada per manca de recursos.

Tot i que aquests dos monestirs es troben a Portugal, fem menció d’ells perquè van ser fundats per monjos procedents d’Escaladei i pertanyien a la Província de Catalunya fins a l’any 1611.