El marc de vida Cartoixà

Soledat i silenci

logo-orde-cartoixa

“Els que varen ser els Pares de la nostra Religió seguien la llum d’orient, la d’aquelles antics monjos que, calent encara en llurs cors el record de la sang recent vessada pel Senyor, ompliren els deserts per tal de dedicar-se a la soledat i la pobresa d’esperit. Consegüentment
amb això, els monjos de claustre, que segueixen aquest mateix camí, convé que visquin com ells en erms suficientment allunyats de tot habitatge humà, i en cel·les lliures de tot soroll, tant del món com de la mateixa Casa; sobre tot, que romanguin aliens als rumors del segle. Qui persevera ferm en la cel·la i per ella és format, tendeix a que tot el conjunt de la seva vida s’unifiqui i es converteixi en una oració constant. Però no podrà entrar en aqueix repòs sense haver-se exercitat en l’esforç de dur combat, ben sigui per les austeritats en las quals es manté per familiaritat amb la creu, ja sigui per les visites del Senyor mitjançant les quals el prova com or en gresol. D’aquesta manera, purificat per la paciència, consolat i enrobustit per l’assídua
meditació de les escriptures, i introduït en lo més profund del seu cor per la gràcia de l’Esperit, podrà ja no tant sols servir a Déu, sinó també unir-se a Ell. (Estatuts 1.3 1-2)

En aquests paràgrafs dels Estatuts de l'Orde es reflexa clarament quin és el sentit de la vocació cartoixana i el marc de vida on el monjo podrà desenvolupar-la: la Cartoixa.

L’ermitori cartoixà: la cartoixa

Per tal de facilitar la consecució ambiental de soledat i silenci interior dels monjos, les cartoixes normalment estan situades en amplis territoris no urbanitzats i generalment envoltats de boscos. Aquest entorn territorial allunyat de les poblacions proporciona, unit a la tipologia i construcció arquitectònica dels edificis, en la mesura que és possible, l’aïllament necessari, que permet “…la tranquil·la escolta del cor, que deixa entrar a Déu per totes les seves portes i viaranys” (Estatuts 4,2)

L’ermitori cartoixà està constituït per un conjunt d’edificacions construïdes de forma i manera que faciliti a la comunitat desenvolupar el singular tipus de vida cartoixà: el d’eremites que viuen en comunitat. Una cartoixa es configura en tres grans àmbits o zones principals:

Zona eremítica

Formada pel claustre major al voltant del qual es distribueixen les cel·les, també anomenades ermites (petites cases amb jardinet) on els monjos fan la seva vida en soledat i silenci.

Zona cenobítica

També denominada comunitaria.
Formada per l’església, la sala del capítol, el refetor i capelles. Distribuït tot a l’entorn d’un petit claustre dit “de recordatione”. En aquesta zona és on la comunitat es reuneix diàriament per a les celebracions litúrgiques, i on es desenvolupa la vida comunitària. Son uns moments que permeten l’intercanvi espiritual i humà i que contraresten els possibles inconvenients de la vida eremítica en soledat plena. Alhora, faciliten la fraternitat i la caritat cristiana.

Zona d'obediències

Configurada al voltant d’un pati.
L’ocupen les estances on es realitzen els diferents serveis per a la comunitat: cuina, safareig, sastreria, fusteria, etc. i on es localitzen els magatzems, tallers, granja, etc. És la zona més allunyada de la zona eremítica per tal d’evitar sorolls. Entre la zona de serveis i la de les obediències, generalment separades per un pati, es troben la porteria, l’hostatgeria i la capella exteriors. Aquestes tres dependències no són de clausura.

Zona eremítica

Formada pel claustre major al voltant del qual es distribueixen les cel·les, també anomenades ermites (petites cases amb jardinet) on els monjos fan la seva vida en soledat i silenci.

Zona cenobítica

També denominada comunitaria.
Formada per l’església, la sala del capítol, el refetor i capelles. Distribuït tot a l’entorn d’un petit claustre dit “de recordatione”. En aquesta zona és on la comunitat es reuneix diàriament per a les celebracions litúrgiques, i on es desenvolupa la vida comunitària. Son uns moments que permeten l’intercanvi espiritual i humà i que contraresten els possibles inconvenients de la vida eremítica en soledat plena. Alhora, faciliten la fraternitat i la caritat cristiana.

Zona d'obediències

Configurada al voltant d’un pati.
L’ocupen les estances on es realitzen els diferents serveis per a la comunitat: cuina, safareig, sastreria, fusteria, etc. i on es localitzen els magatzems, tallers, granja, etc. És la zona més allunyada de la zona eremítica per tal d’evitar sorolls. Entre la zona de serveis i la de les obediències, generalment separades per un pati, es troben la porteria, l’hostatgeria i la capella exteriors. Aquestes tres dependències no són de clausura.

La disposició d’aquestes àrees dins del conjunt edificat està en funció de mantenir les cel·les el més allunyades possible del soroll exterior, amb la finalitat de facilitar el màxim d’aïllament i de soledat i silenci necessaris per a la vida contemplativa del monjo.

Normalment, una amplia horta, tancada per un mur, complementa les instal·lacions i serveis de la Cartoixa.

L’arquitectura de les cartoixes és, generalment, austera, sòbria i funcional. Només l’àrea cenobítica, on radiquen les edificacions destinades al culte, destaquen arquitectònicament.

L’ermita ( la cel·la)

Aquest paràgraf dels Estatuts resumeix molt bé el que és i significa, per als cartoixans, la cel·la. És l’instrument que ajuda al monjo a cercar a Déu, on en soledat i silenci passa la major part de la vida.

Arquitectònicament, l’ermita, a la qual s’accedeix des del claustre, és una petita casa amb jardinet. Consta generalment de vestíbul, sala de “l’Ave Maria”, “cubiculum” (sala amb espai per a zona d’oratori, estudi, menjar i dormir), petit taller, servei higiènic i porxo amb sortida al jardinet. A la planta pis se situa la golfa, que serveix com a traster i/o magatzem de llenya.

L’indret és auster però còmode i acollidor, i la distribució racional de la cel·la permet una gran funcionalitat a l’hora de realitzar les tasques quotidianes. És l’àmbit propici que facilita la soledat i el silenci, la calma interior, l’equilibri psíquic, l’assossec. És el lloc on el cartoixà dorm, treballa (tant intel·lectual com físicament) i on, per damunt de tot, prega a Déu per tota la humanitat.