Breu història de l'Ordre cartoixà

Inicis i expansió de l'Orde

Entre els segles X i XII, o sigui, entre la gestació i l’expansió de la gran reforma romana, iniciada per Cluny i imposada més tard pels papes, es van originar un gran nombre d’assaigs de vida religiosa, contra la laïcització i l’opressió que el feudalisme havia imposat a l’Església.

Foren sobretot els ideals de llibertat i autonomia en front del poder civil els que desencadenaren la reacció o reforma, que aviat es va concretar en la recerca de noves formes de viure la fe o cercar una més pregona espiritualitat. Dos elements apareixen en les noves formes que s’estableixen de vida religiosa en aquest moment:

  • L’exigència d’una pobresa efectiva i d’una major austeritat.
  • L’aspiració vehement a la vida solitària: Camaldoli, amb sant Romuald (+1027), Fonte Avellana, amb sant Pere Damià (+1072), Vallombrosa, amb sant Joan Gualbert (+1073), Cîteaux, amb Robert de Molesmes (+1099) i sant Bernat de Claravall (+1154).

Dins d’aquest gran moviment eclesiàstic de reforma i de simplificació, de redescobriment i de nou impuls de la vida eremítica dels pares del desert, se situa la Cartoixa, obra de sant Bru.

El 1084, Bru de Colònia es retirava al desert de Chartreuse, a la diòcesi de Grenoble, en un lloc cedit pel bisbe Hug, amic seu, on aviat se li unirien alguns companys i on vivien en cabanes bastides a l’entorn d’una capella. 

Així es configurà aquest singular orde, confluència d’eremitisme i de cenobitisme, en el qual, dins un mateix clos eremític, els seus membres viuen en cel·les individuals i independents, en forma de petites casetes, amb oratori, lloc d’estudi i hort. Alhora, els monjos participen d’alguns actes comunitaris que els fan sentir part d’un grup o comunitat.

Bru no volia fundar cap orde, i per això ni tan sols va escriure cap regla o estatut per als seus companys. Va fixar amb la seva vida i exemple una norma i, a precs del seu deixeble Landoví, va escriure una carta -que arribà pòstumament als seus deixebles de Chartreuse- que és tinguda com “el testament de sant Bru”. Fou amb les coses que explicà Landoví de les seves converses amb sant Bru i amb aquest “testament” que el cinquè prior de Chartreuse, Guigó I, va redactar, a l’entorn de 1127, les “Consuetudines”, és a dir els “costums” que regia la vida a Chartreuse.

Ben aviat cap el 1124 s’uniren a Chartreuse els ermitoris de Portes, Sant Sulpici i Meyria. Durant el priorat d’Antelm es reuní el primer Capítol General (1140), al qual es van sotmetre per sempre totes les cases de l’Orde. És a partir d’aquest any que l’Orde Cartoixà neix oficialment. En 1151 havia 14 cases i el 1176 l’Orde va ser aprovada pel papa Alexandre III, i el 1205 ratificada per Inocenci III.

A l’entorn de 1145, les monges del monestir de Prebayón, a França, adaptaren per a la comunitat l’estil de vida cartoixà. És el naixement de la branca femenina de l’orde.

Posteriorment foren afegides noves disposicions a les Consuetudines, però l’orde no ha hagut de ser mai reformada. De fet, s’ha dit de la Cartoixa: 

NUNQUAM REFORMATA, QUIA NUNQUAM DEFORMATA
(“MAI REFORMADA, PERQUÈ MAI DEFORMADA”)

L’Orde es va estendre fortament en l’època baix-medieval fins a arribar a 56 cases el 1258, i al màxim de 170 entorn del 1350, moment en què tenia 2.500 monjos i 1.300 germans, i s’organitzava territorialment en 16 “províncies cartoixanes”: Gènova, Provença, Aquitània, Catalunya, Castella, Borgonya, Picardia, Teutònia als Països Baixos, Alemanya superior, Alemanya inferior, Llombardia, Toscana i Anglaterra.  Es mantingué puixant fins el segle XVII, en què començà la davallada, que van accentuar, després, les exclaustracions i secularitzacions del segles XVIII i XIX.

Inicis-i-expansio

L'orde a Espanya i Portugal

La primera Cartoixa fundada a terres espanyoles va ser Santa Maria d’Escaladei, fundada l’any 1194. La seguiren per ordre d’antiguitat: Sant Pol de Mar (1269), Porta Coeli (1272), Sant Jaume de Vallparadís (1345), Valldecrist (1385), Vall de l’Esperit (1389), El Paular (1390), Valldemossa, (1399), Las Cuevas (1400), Santa Maria de Montalegre (1415),  Aniago (1441), Miraflores (1442), La Anunciación (1442), Jerez (1476), Cazalla (1479), Las Fuentes (1507), Aula Dei (1564), Granada (1587) Ara Christi (1585), Ara Coeli (1590) i Via Coeli, (1639) i Benifassà (1967).

A Portugal es van fundar  les cartoixes d’ Escala Coeli (1587) i Valle de la Misericordia (1592).

El moment actual

L’Orde cartoixà es regeix per uns Estatuts que van ser aprovats pel Capítol General de 1987. Els Estatuts són, no només unes disposicions o normes sobre com s’ha de regir o desenvolupar la vida a la Cartoixa, sinó també i principalment, un tractat d’espiritualitat i un camí d’oració. No endebades, els Estatuts són l’adaptació al llenguatge actual de l’antiga norma de vida dels cartoixans que, a la vegada, no era una altra cosa que l’escrit redactat per Guigó, al segle XII, dels costums que es feien servir a la Gran Cartoixa en temps de sant Bru.

Actualment, malgrat les nombroses vicissituds de la història, l’ideal de vida religiosa de sant Bru continua vigent. Uns quatre-cents monjos i monges es distribueixen en 16 cases de monjos i 5 de monges repartides per Europa (Alemanya, Eslovènia, Espanya, França, Itàlia, Regne Unit i Suïssa), Amèrica (Argentina, Brasil i Estats Units) i Àsia (Corea)

A Espanya les cartoixes amb comunitat cartoixana són: Montalegre (Tiana, Barcelona), Portacoeli (Serra, València), Miraflores (Burgos) i Benifassà (Pobla de Benifassà, Castelló), que és femenina.

Per les seves aportacions espirituals i culturals, l’Orde Cartoixà se situa entre les grans institucions monàstiques de l’Església Catòlica. A l’igual que els monjos que els van precedir, la comunitat cartoixana de Montalegre continua sent, a Catalunya, fidel a l’ideari de sant Bru i testimoniatge viu de fe, de caritat i d’ajuda espiritual.