Espiritualitat i Carisma
Els cartoixans són ermitans que viuen en comunitat. Com els primers pares del desert, com sant Bru, porten una vida apartada del món, senzilla, anònima i austera dedicada a la recerca de la perfecció en Crist, de la puresa del cor que els hi permeti la unió a Déu en la contemplació. Consagren llurs vides a glorificar Déu, a estimar-lo i donar-li gràcies.
La Cartoixa, qual desert, els ofereix i facilita l‘ambient retirat, de solitud i silenci que afavoreix l’ascetisme, la meditació i, com a conseqüència, la contemplació, és a dir, la trobada amorosa amb Déu i amb la seva obra. El fruit d’aquest estar amb Déu es tradueix en una serena pau i en un intens amor. Amor fratern i caritat solidària envers tota la humanitat i especialment amb els més necessitats, amb els que sofreixen més.
El carisma cartoixà
En una època en crisi de valors com l’actual, l’any 1084, Bru de Colònia deixà el seu càrrec de rector de la universitat i de canceller de l’arxidiòcesi de Reims i, amb sis companys més, es retirà al desert de Chartreux, prop de Grenoble, per a dedicar-se, en la soledat i el silenci, exclusivament a Déu, seguint la tradició eremítica dels antics pares del desert.
El seu estil de vida, que combinava una part predominant de vida solitària o eremítica amb un mínim de vida cenobítica, de manera que soledat i vida en fraternitat s’equilibressin mútuament, serà seguit per altres persones i esdevindrà el germen de l’Orde Cartoixà. La seva finalitat, segons els seus Estatuts, és glorificar Déu per una vida consagrada específicament a contemplar-lo i estimar-lo. Viure de Déu, en Ell i per Ell.
Per aconseguir-ho, al igual que els primers pares del desert, com sant Bru, els cartoixans porten una vida amagada del món, anònima, simple i austera. Són “exiliats en Déu” que voluntàriament s’han apartat del món per viure, en plenitud, la radicalitat de l’Evangeli, tot treballant per aconseguir la perfecció de l’amor com a forma d’entrega solidària pels demés.
Els cartoixans viuen en ermitoris cartoixans, les cartoixes, els quals per la seva situació al territori i configuració específica arquitectònica, signifiquen i són el desert que els hi ofereix i facilita l’ambient retirat, de soledat i silenci, que afavoreix l’ascetisme i la meditació i, com a conseqüència, la contemplació, fonament de la seva vida.
Viuen pobrament en ermites, unes casetes individuals situades a l’entorn del claustre, també denominades cel·les. Les ermites consten d’estança-dormitori (cubículum), oratori, taller i un petit jardí. Per una finestreta el monjo rep un únic menjar diari, simple però suficient, i sempre absent de carn. Els divendres únicament rebran pa i aigua.
A la cel·la, marcades pel toc de la campana, el cartoixà dedica les seves hores, principalment a la pregària, a diverses activitats intel·lectuals i a petits treballs manuals. Només surten per anar a l’església als oficis divins: missa conventual a les 8 del matí; vespres a mitja tarda i matines-laudes a les dotze de la nit, pregària aquesta que dura fins a 2/4 de tres o tres de la matinada i trenca el son. Els diumenges i festius, després del dinar comunitari al refetor, disposen d’una hora de recreació i els dilluns a la tarda surten, després de dinar a la cel·la, a fer un passeig d’unes quatre hores per l’entorn de la Cartoixa. Aquests dos moments són els únics d’esbarjo en comú.
La guarda del silenci i de la soledat tancats a l’ermita durant la major part del dia són característiques plenament cartoixanes. És un model de vida que exigeix dels religiosos un perfecte equilibri psíquic, una bona resistència física i moral. La sabia combinació d’eremitisme i fraterna vida en comú fa notòria la longevitat a la que arriben els cartoixans. El model de vida cartoixà ha perdurat immutable, sense necessitat de reformes des dels inicis de l’orde, essent l’única regla monàstica que mai ha estat reformada perquè mai ha estat deformada.
Espiritualitat
Espiritualment la Cartoixa entronca les seves arrels en la tradició eremítica dels pares del desert i es nodreix de les més altes cotes d’ascètica i mística cristiana. A diferencia d’altres ordes religiosos no ha establert per als seus membres un mètode uniforme per a la consecució dels seus fins espirituals. Per tant, no es pot parlar d’una espiritualitat específicament cartoixana. Els cartoixans consideren que la seva espiritualitat no és una cosa pròpia sinó que els hi ve donada per la gràcia de l’Esperit de Déu, en tant que manifesta la seva presència i actua en ells.
Guiats pel mestre de novicis, en la seva formació tenen llibertat, d’acord amb el seu temperament i manera d’ésser, per cercar el camí més apte, simple i directe per anar a Déu. A la Cartoixa, les diferents escoles i mètodes d’espiritualitat cristianes tenen cabuda mentre condueixin al monjo a la unió amb Déu en la plenitud del seu Amor.
El cinquè prior de la Gran Cartoixa, Guigó II (1083-1136), va assenyalar als seus escrits que el carisma cartoixà es caracteritza, principalment, per un sentir dels cartoixans de tenir Crist com a centre, model i guia de les seves vides, per la seva nostàlgia de Déu, per la fraternitat i la caritat solidària envers els demés, per la revisió d’un mateix i l’exigència de superació, pel despreniment de totes les coses temporals, per l’amor a la natura i a la bellesa i, essencialment, per la simplicitat i la recerca de la puresa del cor. Però tot això el monjo es realitza i viu d’una manera natural, senzilla, sense pretensions, simple.
Simplicitat entesa com a un sentit d’unitat i d’absència de complicacions en una ànima que cerca únicament Déu i que ho redueix tot al que és U i alhora tot: Déu. Pel que fa a la recerca de la puresa del cor, aquesta s’entén com la superació del món sensible i conceptual i com a una eina per a aconseguir la gràcia de la unió divinal. La puresa del cor i l’esperit de simplicitat són, en resum, els aspectes bàsics que dominen i coronen tota la vida del cartoixà. Són la seva característica principal i comporten la pau, la joia i l’alegria del cor.
La retirada del món dels cartoixans, de l’interès per les coses materials, del poder i de les vanitats no és pas la fugida d’un món que no els agrada o en el que s’hi senten incòmodes. Si fos així, no durarien a la Cartoixa ni una setmana. És la resposta lliure i total d’uns homes de fe profunda, sense escletxes, a la crida amorosa de Déu i, com a conseqüència d’això, és la seva resposta d’amor a un amor, el de Déu, que va ser primer, i que a través d’Ell, es fa solidari amb tota la humanitat, amb tota la creació.
Soledat i silenci interior
Per aconseguir el ideal de vida contemplativa, la unió amb Déu, els monjos i monges cartoixans, al igual que els Pares del Desert durant els primers segles del Cristianisme, es retiren al “desert”, que és l’ermitori cartoixà, la Cartoixa, per a dedicar-se a la soledat i a la pobresa d’esperit, com a camí més convenient que els permeti desenvolupar la vocació a la qual se senten cridats.
Per a aconseguir aquesta soledat s’aparten del món mitjançant la clausura del desert cartoixà i de la cel·la. La cel·la proporciona les condicions necessàries per tal que es desenvolupi en ells la soledat interior, o puresa de cor, i el silenci interior que permet estar vigilants, atents, centrats a la crida i vinguda de Déu. La soledat interior és un procés espiritual mitjançant el qual la persona humana s’allunya de l’interès per les coses materials i la porta a sentir i considerar Déu com l’únic necessari i important. És un procés que, a la Cartoixa, s’anomena “quies” i que es pot traduir per assossec, repòs o pau espiritual. L’ambient de soledat i silenci interior, l’atenció tranquil·la i assossegada de la ment en Déu, afavorida per la pregària i la lectura pausada, porten al simple, joiós i “sant repòs” que fa sentir la bellesa de la vida eterna aquí a la terra.