LES Cartoixes Catalanes

L’Orde cartoixà arribà a Catalunya l’any 1194 i s’establí al peu de Montsant, fundant la primera cartoixa de la península Ibèrica. Procedents de Provença, hi arribaren sis religiosos, quatre pares i dos germans, que s’establiren en les terres cedides per rei Pere I, on actualment hi ha la vila de Poboleda.

L’estada en aquest lloc va ser curta, ja que pocs anys més tard, van passar a un lloc més recòndit de Montsant, on van restar definitivament. El monestir sembla que va ser bastit entre el 1203 i 1225.

La primera fita destacable és la predicació que, per ordre de l’arquebisbe, van emprendre contra l’heretgia càtara a les muntanyes de Prades. A causa d’aquest fet, la comunitat va rebre després algunes concessions i privilegis que li va permetre eixamplar els seus territoris i tenir hi senyoria. Fou un encàrrec ben singular, perquè el cartoixà és un orde contemplatiu, sense apostolat exterior.

El primer recinte monàstic, que comptava amb dotze cel·les per als monjos, va ser doblat al segle XIV mercès el mecenatge de l’arquebisbe Joan d’Aragó, el qual va deixar bona part del seu llegat testamentari per a aquesta obra. A principis del segle XV encara va créixer en sis cel·les més, per mitjà d’un altre llegat testamentari, el del ciutadà de Lleida, Berenguer Gallard.També van augmentar els dominis territorials del monestir que inicialment es reduïen al terme parroquial de la Morera de Montsant i on amb els anys es van formar els pobles de Poboleda, Gratallops, la Vilella Alta i Torroja. En la segona meitat del segle XIIIes va incorporar Porrera i, a finals del segle XIVi al llarg del XV, mercès diverses donacions i compres, es van adquirir amplis dominis al Segrià i les Garrigues (Puigverd de Lleida, Castelldans, Torrebesses). Escaladei, també va ser la casa mare de totes les cartoixes peninsulars, no només de les dels regnes de la Corona d’Aragó, sinó encara de les dels regnes de Castella i de Portugal.

Una altra fita important, en aquest procés de creixement, correspon a l’any 1452 quan, mercès una butlla, Escaladei va incorporar el finit monestir femení cistercenc de Santa Maria de Bonrepòs (a l’actual terme de la Morera de Montsant). Aquesta incorporació va costar alguns anys de plets amb els cistercencs, que s’allargaren fins al 1474.

La cartoixa va gaudir del pas de monjos molt notables, el més destacat dels quals és Joan Fort, místic, que va habitar la casa al segle XV, i d’altres, com Andreu Capella, bisbe, i Lluís Telm, místic, els segles XVIi XVII. També va tenir escriptors com Joan Valero i pintors com Lluís Pasqual i Joaquim Juncosa.

El 1628 Escaladei va comprar la jurisdicció que el comte de Prades tenia sobre el Priorat, de manera que la totalitat de la senyoria va passar al monestir. A la darreria del segle XVIi al llarg dels segles segünts, el monestir va emprendre unes obres de remodelació i ampliació que canviaren totalment la seva fesomia.

Com tants altres monestirs, Escaladei va patir una primera desamortització el 1820 i després la fi traumàtica, que va comportar la fugida dels monjos i la destrucció de la casa el 1835.

Després, una nova desamortització va privatitzar totes les terres dels antics dominis, i així arribà fins a la darreria del segle XX, que les restes del monestir passaren a la Generalitat de Catalunya per donació de llurs propietaris. Avui, després del condicionadament del conjunt, la restauració d’una cel·la i de part de la zona cenobítica, és un espai visitable.

Història

L’edifici on es va instal·lar els monjos de la Cartoixa presenta uns orígens incerts que remunten a l’etapa carolíngia quan ben entrat el s.X, la documentació ens defineix l’existència d’una comunitat monàstica bastant reduïda sota la regla de Sant Benet.

El fet d’estar prop del mar degué provocar que el monestir patis durant aquesta etapa les conseqüències destructives de diverses ràtzies. La inseguretat generada per aquest fet, devia portar a una etapa de decadència i abandonament que obligà a la casa comtal barcelonina a procurar recursos per el manteniment del lloc. Fou així que, el comte Ramon Berenguer I (~ 1023-1076) va donar suport a la seva reconstrucció, i va cedir l’indret al monestir de Sant Honorat de Lerins.

L’etapa cartoixana es va iniciar l’any 1264, quan després de la marxa dels monjos provençals, el monestir de Sant Pol va passar, durant un període breu de temps, a mans de Guillem de Montgrí (1264-1269) que el va utilitzar com a fortificació aprofitant la seva estructura aturonada. Aquest alhora el lliurarà finalment a l’Orde de la Cartoixa el 17 de gener de 1270.

Pere de Vilacendra i Bernat d’Anglada cartoixans provinents d’Escala Dei van prendre possessió de tots els seus drets i jurisdicció. Entre les condicions de la cessió apareix la condició que un prior i tretze monjos professos havien de residir a la cartoixa. Si s’incomplissin el conjunt de clàusules estipulades els béns haurien de passar, la meitat a la Pia Almoina de Girona i l’altra meitat s’hauria de repartir en parts iguals entre els Frares Menors i Predicadors de Girona. Durant aquesta etapa inicial cartoixana els béns del monestir s’ampliaren a certes donacions dels vescomtes de Cabrera, però les relacions amb aquest s’enterboliren a partir del 1281 i les vexacions per part dels Cabrera al priorat esdevindran persistents durant tota la resta del control cartoixà. En època de Martí l’Humà, l’ermitori cartoixà va gaudir de protecció reial i esdevingué un centre promotor de la cultura llibrària, amb un important scriptòrium. Aquest va proveir llibres a altres cartoixes de la Corona d’Aragó i a la reial casa.

Les dificultats d’adequació física als edificis preexistents i d’aïllament territorial de les cartoixes de Terrassa i Sant Pol a les exigències de l’Orde van portar a la fusió de les dues comunitats i el seu trasllat a la nova cartoixa de Santa Maria de Montealegre, a Tiana. La fusió va ser confirmada pel papa Benet XIII l’any 1415. No va ser fins el 1434, quan les obres ja estaven ja molt avançades, que el 27 d’agost, els cartoixans de sant Pol de Mar van vendre el monestir i les seves posesions i l’abandonaren definitivament el 17 de maig del 1435.

Arquitectura

La planta de la cartoixa de Sant Pol com la de Vallparadís de Terrassa estaven condicionades per les prexistències constructives i l’adaptació a la topografia del terreny, motiu pel qual tot i les obres de reforma i adequació a les necessitats de la vida cartoixana, el resultat no responia a la normativa canónica de l’Orde recollida en les Consuetudines escrita per Guido I l’any 1127, i posteriorment aprovada pel papa Innocenci III l’any 1133.

Com es conegut, l’Orde dels cartoixans, de tipus contemplatiu, estipula la necessitat que els monjos portin una vida de tipus eremítica de soledat i silenci (majoritaria) alternant amb moments de vida en comú (cenobítica). Aquest element específic condicionarà els espais i l’articulació dels mateixos dins el conjunt monàstic. L’Orde especificava també que les comunitats havien de ser reduïdes, entre 12 i 24 monjos, habitant cel·les individuals, a diferencia dels monjos benedictins i cistercencs que dormien en un dormitori comú. Aquesta necessitat de recerca d’un espai de silenci i aïllament exterior els portava a buscar espais isolats, lluny de les poblacions, com el cas de Sant Pol.

El fet de residir en un monestir ja utilitzat d’antuvi pels benedictins els va condicionar i els va

obligar a adaptarse. De la cartoixa en sabem que tenia tot el perímetre envoltat d’una muralla

sense merlets que l’aïllava de l’exterior. D’aquesta encara se’n poden veure restes en part del

perímetre en fotografies antigues, però la alteració urbanística del s.XX va esborrar en gran part aquestes evidències. Els únics elements defensius es troben actualment en un pany de muralles proper a la façana de ponent de l’església. També s’ha conservat en el mur que forma les terrasses d’accés a la capella una sèrie d’espitlleres obrades amb maó i que són testimoni de la fortificació de la guerra carlina.

Les alteracions constructives han fet desaparèixer les construccions del complex cartoixà però es pot intuir que l’església, encara conservada en la part alta del turó, presidiria el conjunt. Aquesta devia tenir un perímetre més reduït ja que la torre que actualment adopta la funció de

campanar es va construir en època moderna. El més probable és que el claustre adoptés forma de galeria recolzada als murs E i S de l’església i que les principals dependències s’anessin disposant al llarg de l’escala d’accés que encara és visible. Els fonaments d’aquestes estances marquen encara les diferents terrasses a banda i banda de l’accés a l’església.La resta de dependències es trobarien disposades al voltant de la muralla perimetral, avui aterrades. En el cas de la part de ponent del recinte s’hi ha reedificat amb vivendes modernes. L’espai de darrera del mur N de l’església segurament estaria ocupat per l’espai cementirial ja que l’activitat agrícola que avui encara es realitza fa aflorar al llaurar restes òssies d’enterraments, segons ens han explicat els ermitans que la treballen.

Història

Els inicis

La Cartoixa de Sant Jaume de Vallparadís es troba situada a Terrassa, a l’est de les esglésies de Sant Pere, entre el torrent del mateix nom i l’actual riera de Les Arenes, dins el casc urbà.

L’establiment d’una comunitat de monjos cartoixans a Vallaparadís té lloc l’any 1344 quan Blanca de Centelles, filla de Bernat de Centelles i de Saurina de Terrassa, va cedir el seu castell “domus Terracia” a l’orde cartoixana per tal de que s’hi establís una comunitat depenent de les cartoixes de Sant Pol de Mar i d’Escala Dei.

L’any 1345 es va fer efectiva la possessió que incloïa, segons l’acta de donació, a banda de la fortalesa un feu en franc alou amb horts, colomers i arbres diversos, a més de camps amb vinyes i blat, nou masos i dos casals moliners, tot això per al sosteniment de la comunitat. Amb aquestes propietats i el feu es fundà aleshores també una unitat jurisdiccional anomenada la Quadra de Vallparadís. Na Blanca també va fer un donatiu a l’Orde de 3000 sous per les obres de condicionar el castell i els terrenys per la funció cartoixana.

El mateix any de 1345, els cartoixans de Vallparadís van signar un conveni amb el monestir de Santa Maria de Terrassa per repartir-se rendes, delmes i primícies, i deixar ben clar quins eren els drets d’uns i altres. El novembre del mateix any el rei Pere el Cerimoniós va concedir permís reial per a la instal·lació d’aquesta cartoixa terrassenca. El 1348 Blanca de Centelles va atorgar el seu testament elegint sepultura a la mateixa cartoixa de Sant Jaume i encara més important: nomenà hereu universal els monjos cartoixans de tal forma que Vallparadís passà a plena propietat de l’Orde. No és gens estrany, doncs, que la comunitat sempre tingués una especial estima per na Blanca, de tal forma que quan es traslladaren a Montalegre, els cartoixans s’endugueren amb ells les despulles de la seva fundadora amb la llosa sepulcral.

El nom de la cartoixa de Sant Jaume de Vallparadís, ve donat per la capella castral tardoromànica (s.XIII) de la mateixa advocació, que estava construïda fora el clos del castell i que va ser erigida per l’avi de Blanca, Jaume de Terrassa. En la primera época els cartoixans feren servir la capella per a les funcions litúrgiques de la comunitat, mentre es feien les obres d’adequació del castell i no van poder disposar d’una església dintre del recinte murat. L’espai de l’església al castell es conegut en l’actualitat com “el Tinellet”.

Adequació del castell a cartoixa

El fet de que l’edifci, de petites dimensions, tingués inicialment una funció militar, va comportar una sèrie de reformes per tal d’adequar la fortificació a les noves exigències de la vida monàstica. Les muralles van mantenir la seva funció defensiva malgrat que la torre central va ser escapçada i es va respectar la seva part nord com a contrafort de la sala principal que es va convertir en l’església prioral, dedicada a Sant Jaume. El pati d’armes del castell es va transformar en claustret monacal i les diverses estances, reformades, van acollir la sala capitular, el refetor, l’església i altres dependències de servei. Les cel·les dels germans podrien haver estat situades a la planta pis. Els anys 1373 i 1374 la cartoixa fou fortificada encara més. Es desconeix la ubicació de les cel·les dels pares.

La comunitat

El primer prior documentat va ser Berenguer de Plana, el qual va rebre permís del bisbe de Barcelona per iniciar les obres el 1345. La primera comunitat es composà del prior i dotze monjos, si bé, posteriorment, va ser sempre reduïda a dos o tres monjos i dos o tres germans més, amb un total de vuit o nou persones inclosos els familiars. En total s’han documentat uns 12 priors essent l’últim Domènech Bonafè (1412-1413).

Malgrat les obres de reforma i d’ampliació, els espais resultants no eren adients per a la vida eremítica i comunitària dels cartoixans, basada en la soledat i el silenci i l’aïllament de l’exterior Aquestes mancances i la proximitat a la població de Terrassa, motivaren la necessitat de traslladar-se a un indret solitari on construir una nova cartoixa. La decisió va portar a la venda de les edificacions i propietats l’any 1413 als frares carmelitans de l’Hospital de la Santa Creu, que les revengueren el 1432 a Jofre de Sentmenat, antic senyor de Campsentelles. 

Dos anys després, el 1415, la comunitat encapçalada per dom Domènec de Bonafè, adquireix l’antic priorat de monges canongesses agustinianes de Montalegre (actual Conreria) a l’Hospital de la Santa Creu de Barcelona i es traslladen a viure de manera provisional mentres es realitzaven les obres de construcció de la nova cartoixa de Montalegre.

Domènec de Bonafé, acèrrim seguidor del papa Luna, seria l’últim prior de Vallparadís i el primer de Montalegre.

 L’edifici en l’actualitat

Els Sentmenat hi mantingueren la propietat de Vallparadís fins el 1852. Després va ser de la família Maurí que la destinà a masia fins que, el 1944, va ser declarat monument històric i cedit a l’Ajuntament de Terrassa per tal que es destinés a museu. L‘antiga capella de Sant Jaume de Terrassa va ser enderrocada a principis del s.XX.

Durant els anys cinquanta del segle passat va fer-se una profunda restauració historicista del conjunt arquitectònic que eliminà aportacions del passat les quals, d’haver-se conservat o documentat, permetrien una lectura científica i un millor coneixement dels antics espais cartoixans. L’excavació del catell s’inicià als anys cincuanta i la del fosat, realitzada en diverses etapes, ha permés recuperar traces de possibles dependencies agrícoles cartoixanes i nombrosa ceràmica medieval, però no la ubicació i característiques de les cel·les dels pares cartoixans. Actualment l’anomenat Castell-Cartoixa de Vallparadís es la seu principal del Museu de Terrassa i presenta amb una didàctica i acurada museografia, entre d’altres, una important col·lecció de ceràmica de la cartoixa terrassenca.

Els inicis. Primera etapa constructiva

Amb el trasllat l’any 1415 de la comunitat cartoixana de Vallparadís, al cim del coll de Montalegre, s’inicia la vida de la cartoixa de Santa Maria de Montalegre. Els monjos s’allotjaren a les edificacions on des del 1247 i fins al 1362 hi havia hagut un priorat de monges canongesses agustines. A Montalegre s’hi van fusionar dues comunitats cartoixanes: la de Vallparadís de Terrassa, i la de Sant Pol de Mar, que no s’incorporà fins al 1434. Després de prop de cinquanta anys d’obres al lloc on hi havia hagut el mas Rovira de Tiana, la comunitat al complet s’instal·la a la nova cartoixa, vers 1463, quan l’església fou acabada de construir.

L’antic priorat de Montalegre passà a ser la Conreria o granja, i residència dels germans i dels treballadors. En aquella primera etapa constructiva a la nova cartoixa es van edificar el claustre petit, el primer claustre gran, acabat el 1448, amb vint cel·les, la sala capitular, el refetor o menjador, la cuina i l’església conventual, a més d’altres estances. El 1636 es començà a construir el segon gran claustre, augmentant en deu les cel·les per als monjos. El 1650 s’hi habilitaren sis cel·les per als germans. Un altre etapa força activa a nivell constructiu fou el segle XVIII, entre 1727 i 1750, quan s’edificà el pati d’Honor i l’Hostatgeria, i moltes altres dependències. Es pot dir que els segles XVII i XVIII son els més rellevants tant des del punt de vista cultural com espiritual.

Abandó, retorn i redreçament de Montalegre

El 1809 els cartoixans deixen temporalment Montalegre i es refugien a Mallorca, a causa de la invasió francesa. Tornaran el 1814, però el 1820 hagueren de fugir un altre cop, fins que el 1824 tornaren de nou. El juliol de 1835 la comunitat hagué d’abandonar definitivament la cartoixa, després de més de 400 anys de vida monàstica quasi ininterrompuda. Mesos després la finca i totes les propietats foren expropiades per l’Estat, que el 1843 vengué el monestir a un particular. El 1867 l’orde cartoixana comprà l’edifici i la finca que havien estat expropiats per les lleis de desamamortització.

 Després de molts anys d’obres de reforma i condicionament i de residència intermitent de petits grups de monjos, finalment el 1901 s’hi instal·là la comunitat i noviciat de la casa mare de la Grande Chartreuse, ja que havien estat expulsats de França. L’any següent els cartoixans compraren l’edifici de la Conreria, arrodonint i ampliant així llur finca.

La Guerra Civil de 1936-39 afectà greument a la comunitat que va ser dispersada i sis cartoixans morts violentament. Els primers dies d’agost del 1936 es cala foc a l’església i els edificis són saquejats. Posteriorment, la zona eremítica serà adaptada com a sanatori antituberculós i a finals de la contesa com a hospital de guerra. En acabar el conflicte, l’abril de 1939, la comunitat torna a Montalegre, restaura la casa i recupera la vida religiosa.

Montalegre és un referent cultural i espiritual per a Catalunya i avui dia, després de més de sis-cents anys, la seva comunitat manté intacte l’esperit sant Bru.

Per ampliar la informació sobre Montalegre veiu l’apartat especific dedicat a la cartoixa en el web

La cartoixa d’Ara Coeli neix de la voluntat del prior d’Escaladei de fundar una casa-estudi, per a la formació dels cartoixans, vinculada a l’Estudi General de Lleida (Antiga Universitat de Lleida, 1287-1717).

Enviat pel prior, el monjo Pere Berenguer va triar com a seu de la nova casa una antiga canònica agustiniana depenent de sant Ruf d’Avinyó, fundada el 1152 i abandonada el 1418. Situat a uns dos kilòmetres de Lleida, el conjunt edificat va quedar inacabat i va passar al bisbat de Lleida que el tenía sense ús.

Una petita comunitat de cartoixans d’Escaladei s’instal·la en el vell priorat l’any 1568, l’adequa minimament i pocs anys després, cap el 1590, es trasllada a l’antic santuari de la Mare de Déu de Butsènit (Segrià) que havia funcionat com a tal des de l’any 1347. El 1596, l’Orde cartoixana tanca per motius econòmics l’efimera i fallida cartoixa lleidatana.

Del primer assentament dels cartoixans, es conserven únicament les restes ruinoses de l’església canonical inacabada. Pel que fa a la segona seu d’Ara Coeli al santuari marià, la Guerra dels Segadors (1640-1652) l’afectà greument i va ser reedificat el 1649. Des de 1950 té us parroquial.