Història
Inicis - Època d'esplendor S.XVII
Des de la seva fundació el 1345, la cartoixa de Sant Jaume de Vallparadís, a Terrassa, no disposava d’un territori ampli i allunyat de la població i d’unes edificacions adients on la comunitat pogués desenvolupar l’ideal cartoixà de vida contemplativa. La primera notícia que els cartoixans de Vallparadís volien abandonar el castell de Terrassa, que havia estat condicionat com a cartoixa, és de 1412.
El seu prior Domènec de Bonafè, d’acord amb l’Orde Cartoixà, decidí la venda de Vallparadís als carmelitans l’any 1413 i la compra, el 16 de febrer de 1415, d’uns terrenys per tal d’edificar el nou ermitori cartoixà on traslladar-se. El papa Benet XIII aprovà mitjançant una butlla, signada el 24 de setembre de 1415, la fusió de la comunitat cartoixana de Vallparadís i la de Sant Pol del Maresme, que ocupava, des de la seva fundació en 1269, les insuficients dependències d’un antic priorat benedictí.
Els amplis terrenys comprats a l’Hospital de la Santa Creu, situats a la serralada de Marina, al coll de Montalegre, incloïen l’ermita de la Mare de Déu de Montalegre i les edificacions d’un antic priorat de monges canongesses agustinianes que l’ocuparen de 1247 a 1362. El 18 de febrer de 1415, Domènec de Bonafè compra a la vídua Pujol, de la Casa Sentromà, el Mas Rovira, situat als peus de l’antic priorat, en una petita vall on es construirà la nova cartoixa.
La comunitat de Vallparadís s’instal·là immediata i provisionalment als edificis de l’antic priorat agustinià, tot iniciant a bon ritme les importants i dificultoses obres d’explanació dels terrenys del Mas Rovira. El 1433, el papa Eugeni IV confirma la fusió de les comunitats de Vallparadís i de Sant Pol i un any després, un cop venudes les propietats de Sant Pol, la comunitat s’incorpora a Montalegre.
La venda de les propietats de les cartoixes fusionades i noves donacions va permetre la construcció sense problemes econòmics de la nova cartoixa, realitzada d’acord amb les característiques constructives de funcionalitat i austeritat pròpies de la normativa de l’Orde.
En una primera etapa es van edificar el claustre gran, acabat el 1448, amb vint cel·les eremítiques i el claustre petit (de recordationis), al voltant del qual se situen l’església, acabada el 1463, la sala capitular, el refetor i capelles. També s’edificaren la cuina i altres estances. Una imponent torre de defensa protegia l’entrada, la qual, junt amb la torre del Mas Rovira i la muralla que circumda la cartoixa, constituïen un eficaç sistema de defensa.
Es desconeix l’autor de la traça de Montalegre, però sí sabem que el principal artífex de la construcció va ser el germà Joan d’Enea, procurador de la casa i ecònom de 1423 a 1459.
L’antic priorat agustinià, reformat i fortificat amb una torre de defensa, passà a ser la Conreria, lloc d’administració de les terres i residència dels germans i dels treballadors de la casa dirigits pel pare conreuer.
Època moderna i contemporània
Durant el segle XVI no s’aprecia una activitat constructiva significativa. Per contra, durant el segle XVII, l’any 1625 s’afegí la portalada a l’església prioral realitzada en estil gòtic tardà, i el 1636 es bastí el segon claustre amb deu cel·les eremítiques d’iguals característiques que les del primer. Posteriorment, el 1650 s’hi habilitaren sis cel·les per als germans. Un altra etapa força activa en l’àmbit constructiu fou el segle XVIII, quan es fa una nova coberta a l’església, i entre 1727 i 1750, quan es configura el pati d’honor al voltant del qual construeixen l’hostatgeria, 14 cel·les de germans, la biblioteca i d’altres dependències.
Montalegre tingué el màxim esplendor als segles XVII i XVIII. Per contra, el segle XIX va ser difícil i ple d’incerteses. A causa de la invasió francesa l’any 1809 és saquejada i els cartoixans deixen temporalment la casa per refugiar-se a Mallorca. Tornaran el 1814, però entre el 1820-24, durant el Trienni Liberal, han d’abandonar novament el seu estimat ermitori.
A causa de les lleis desamortitzadores, el 1835 la comunitat hagué de marxar definitivament de la cartoixa, que va ser incendiada i espoliada per anar a refugiar-se a les cases dels seus familiars o exiliar-se a cartoixes fora del país. Montalegre i llurs propietats foren expropiades per l’Estat i posteriorment venudes a un particular l’any 1843.
El 1867 l’Orde recuperà per compra la cartoixa i una part dels terrenys que l’envolten i instal·là una petita comunitat per restaurar-la. La revolució de 1868 i altres esdeveniments polítics del segle aturaren intermitentment les obres. Finals del segle XIX i principis del XX seran anys de forta activitat constructora i restauradora que retornaran l’esplendor a Montalegre, tan malmès per les destruccions derivades de 1835.
Com a més significatiu, es construïren les noves dependències de serveis (obediències) al voltant d’un pati, la porteria, la capella i l’hostatgeria exterior. Cal fer esment també de la compra per l’Orde, el 1882, d’una antiga fàbrica situada al port de Tarragona per tal de destinar-la a la producció del licor Chartreuse. L’incendi de l’any 1883 destruí la fabrica que va ser reedificada, si bé no va ser fins el 1902 que una petita comunitat de monjos s’instalà i iniciá la fabricació del licor cartoixà.
El 1901, coincidint amb el 800 aniversari de la mort de Sant Bru, s’instal·la a Montalegre una comunitat expulsada de França de 29 pares i 23 germans, majoritàriament francesa, a la que progressivament s’aniran afegint nous cartoixans del país. El successos de la Setmana Tràgica de 1909 alteraren la pau de la cartoixa, havent de fugir per tornar pocs dies després. El 1932 l’edifici de la Conreria és cedit per la comunitat a l’Ajuntament de Badalona per tal que s’instal·li un sanatori antituberculós.
La Guerra Civil de 1936-39 afectà greument a la comunitat, que va ser dispersada i sis cartoixans morts violentament. Els primers dies d’agost del 1936 es cala foc a l’església i els edificis són saquejats. Posteriorment, la zona eremítica serà adaptada com a sanatori antituberculós i a finals de la contesa com a hospital de guerra.
En acabar el conflicte, l’abril de 1939, la comunitat regressa a Montalegre, el seu estimat desert, restaura la casa i recupera la seva vida anònima, austera, dedicada a Déu i al proïsme.
Pel que fa a la Conreria, l’edifici és cedit a l’Arquebisbat de Barcelona l’any 1940 per tal que sigui destinat a seminari menor. De 1943 a 1947 l’Arquebisbat realitza obres importants de reforma i ampliació a l’històric edifici, que posteriorment serà ampliat, de 1962 a 1964, tot adossant una nova construcció d’estil contemporani que doblà la superfície existent. Tancat el seminari l’any 1998, Montalegre cedeix la Conreria a la Fundació Pere Tarrés, dedicada a l’acció social i educativa.
Al llarg dels temps, la Cartoixa de Santa Maria de Montalegre ha estat un referent cultural i espiritual per a Catalunya i per a l’Orde cartoixà al que ha donat dos reverends pares generals, Dom Francesc Maresma (1537-1463) i Dom Ferdinand Vidal (1938-1967). Avui dia, després de més de sis-cents anys, la seva comunitat manté intacte l’esperit i el carisma del seu fundador sant Bru.
